Unió Excursionista Prats de Lluçanès

Crònica de quatre Pradencs al Montblanc

FotoMontblancPetitaCom gairebé totes les sortides que fem, programem l’ascensió al Montblanc a última hora. Tot i que feia dies que la idea ens voltava pel cap, ens trobem el dijous per ultimar els preparatius.

Fem un bon equip: el Rusi, el Joan Blanqué, el Joan Vall i jo. Per sort varem trobar lloc per dormir al refugi de Tete Rousse i al Gouter. Dissenyem dos plans per assolir el Montblanc, el pla A i el pla B que és el d’anar fent sobre la marxa.

montblanc_1Sortim de Prats el dissabte dia 20 a les quatre de la matinada amb les piles carregades i apunt de viure emocions agradables. El Qashqai també marxa força carregat. Ens esperen uns vuit cents cinquanta quilòmetres de carretera fins a arribar a Chamonix. Arribem a les Houches(993 m.) pels vols de dos quarts d’una. Hem trigat unes vuit hores i mitja. Dinem de carmanyola al mateix pàrquing, refem les motxilles enmig d’una calor asfixiant que ja ens fa caure la primera gota de suor. Estem gairebé a trenta graus de temperatura.

Fa un dia esplèndid, amb un sol molt potent i sense cap núvol al cel. Les previsions del temps sembla que s’acompliran. Tindrem un cap de setmana immillorable per veure complert el nostre somni. Pugem al telefèric, ple de Japonesos, fins a l’estació de Bellevue(1.801m.).Aquí agafem el Tramvia del Montblanc que, entre sorolls i guinyols, i entrant dintre la muntanya, ens acosta al Niu de l’Àguila(2.372 m.). Ara són les nostres cames, el nostre cor, el nostre cap els que ens han d’empènyer a assolir el nostre objectiu. Són dos quarts de tres de la tarda i emprenem el camí cap al Tete Rousse(3.167 m.) amb una processó de gent, tots amb la mateixa dèria. Avancem a poc a poc. No tenim cap pressa. Quedem embadalits davant l’espectacle que ens ofereixen els Alps: el Bionnassay(4.052 m.), les Agulles de Midi(3.842 m.). Durant la pujada, comença la possibilitat d’entrar en funcionament el pla B. El Joan Vall sembla tenir-ho més clar. Els altres encara no ens no ens en fem la idea.

montblanc_2Poc abans d’arribar al refugi ens trobem al “Miércoles”, un súper atleta que ens comenta que ha fet cim començant a caminar a 2.400m. Això alimenta la tàctica del Joan Vall. Cada cop sembla més clar que intentarem fer cim des del Tete Rouge. Arribem al refugi després de caminar unes tres hores. És confortable i les instal·lacions són molt correctes. Sopem a dos quarts de vuit: una mica de sopa aigualida i lligats de pavo molt esblanqueïts, sense gaire gust, i de postres una compota de poma.

Hem d’agafar energia, ja que la nit serà molt curta… o no!!. A dos quarts de nou ja som a la llitera per intentar dormir una miqueta, però a mi se’m fa impossible. La moto s’engega molt d’hora i no hi ha manera de poder-la parar. Amb el Blanqué, agafem el matalàs i el coixí i  anem a dormir al menjador. Tot i que no estem molt millor, descansem una mica més tranquils. Ens llevem a dos quarts de dues. Esmorzem una mica de pa amb melmelada, te i cafè. Preparem la motxilla. Roba cap aquí, bosses cap allà. Tindrem fred? Ens encordem?. Són dos quarts de tres i estem preparats per emprendre la marxa. Sortim del refugi i l’espectacle és emocionant. Totes les cordades com cuques de llum s’enfilen per damunt nostre cap al Gouter(3.817m.). Estic una mica neguitós ja que és la part més complicada. I de nit… Per sort, la neu està una mica glaçadeta i els grampons no tenen cap problema per trepitjar-la. Sembla que fer el cim només dependrà de nosaltres, del nostre cos, de la capacitat d’adaptar-nos a l’alçada. Avui el Montblanc està quiet i tranquil. Només el molestem un munt de muntanyencs que ens atrevim a desafiar-lo. Serà això, però no podem perdre la concentració ni el respecte a la muntanya. Amb poc més de dues hores ens plantem al Gouter. Mengem una mica i continuem l’ascensió. La neu està en perfectes condicions, la traça està ben definida, no fa gens de fred i el vent està encalmat. Continuem caminant. A mi cada cop em costa més. Em trobo cansat, gairebé fatigat. La motxilla em pesa molt. No pot ser! A veure si no podré arribar? Comença la lluita psicològica dins al meu cap. Arribem a l’Aiguille du Gouter.

montblanc_3A partir d’aquí, el camí es fa més planer fins a arribar al Vallot. Aquestes refugi serà la meva salvació. Fa unes cinc hores que caminem i hi fem una parada tècnica amb cara i ulls. Descansem, mengem… i aquí deixo la motxilla. Agafo algun abrigall, aigua, la càmera, la cartera i les claus del cotxe i continuem decidits cap al cim. Ens esperen unes dues hores més de camí per la cresta. La neu continua sent fàcil i trepitjada, i, tot i que els pendents són més pronunciats, el fet de no anar carregat em facilita l’ascensió a la part final del cim.

Arribem al punt més alt de l’Europa Occidental a dos quarts de deu del matí, després d’unes set hores de camí. He patit i no he gaudit de la muntanya tant com m’havia imaginat. Però hem fet cim i segur que oblidaré els patiments de l’ascensió. No fa gens de fred i ens estem gairebé una hora contemplant la immensitat de la muntanya, la bellesa dels Alps. Val la pena tot l’esforç de l’excursió per gaudir d’aquest moment. El descens tampoc és gens complicat. Caminen quatre hores llargues fins a arribar al Gouter. Al final se’ns fa una mica pesat. Notem el pes de les hores de camí a les cames. Qualsevol excusa és bona per fer una paradeta. Ara una foto aquí, ara parlo amb un que puja, ara amb un que baixa... Arribem al refugi, i anem de dret a fer migdiada. Bé, el Blanqué es menja una truiteta i es fot una cerveseta. A les sis ja ens donen sopar. Una escudelleta, un bradburg amb arròs i de postres una altra compota de poma. I a dormir d’hora que estem prou cansats. La nit és mogudeta, ja que cap a dos quarts de dues marxa la gent que vol fer cim. Hi ha bastant xivarri. Són dos quarts de sis del matí i ens llevem per baixar cap al Niu de l’Àliga. Refem la motxilla, esmorzem una miqueta de pa bimbo, fuet, gra sec i te que encara em queda (bastant dolent, per cert) i emprenem la baixada. Ens encordem. El Rusi davant, el Blanqué, jo i el Vall darrera. S’ha d’anar en compte, però no hi ha cap punt complicat. La neu està glaçadeta i el grampó s’hi clava bé. Triguem unes quatre hores per baixar al Niu de l’Àliga. Estem de sort i el tren arriba al cap de cinc minuts. Per poc no ens hem d’esperar una hora i mitja fins al pròxim tren. Ha anat tot sobre rodes. Arribem a Les Houches, i anem a Chamonix a fer una cerveseta. L’ocasió s’ho val.

L’excursió en xifres:

  • 4 excursionistes de Prats
  • 1.700 quilòmetres en cotxe
  • 4.876 metres de desnivell acumulat a peu
  • 191,40 euros al Tete Rouse(sopar, dormir i esmorzar)
  • 147,60 euros al Gouter (sopar i dormir)
  • 56,00 euros del Tren del Montblanc
  • 51,60 euros del Telefèric de Les Houches
  • 213,00 euros de gasoil
  • 121,90 euros de peatges
  • 31,25 euros de varis (birra i patates)
  • 203,20 euros de despeses per cap

Màrius UEP

 
Estas a: Inici Registre de sortides Alpinisme Crònica de quatre Pradencs al Montblanc